dissabte, 7 d’octubre de 2017

Verd sobre fons blau. Still life


still quiet, tranquil, immòbil, serè, silenciós
life vida
Natura morta, “naturaleza muerta” mai no m’ha agradat aquesta terminologia ,  prefereixo l’anglesa tot i el  risc de ser titllada d’esnob.
Still life: Vida quieta, tranquil.la, immòbil, serena, silenciosa… només connotacions positives tot el contrari de la terminologia catalana i castellana, natura morta, ni pensar-ho! la natura no pot morir és un concepte suïcida.
En Juli m’envia sovint fotografies que fa, res no és gratuit en allò que retrata; malgrat l’austeritat d’elements que posa en escena  suggereix múltiples lectures.
En la darrera que m’envia aparèixen parcialment unes fulles.....

diumenge, 27 d’agost de 2017

Pa amb cogombre i els peus remullats



En algun moment  vaig sentir a la mama dir: -Per justos que anésssim sempre  vam tenir una gallina generosa i una bleda espontània nascuda  fora de temps. No era allò de, Déu proveirà, no, era una dona intel.ligent i tenia  recursos, s’adaptava a allò que la vida li posava al davant amb tota la dignitat que podia. Encara que mai no va acceptar que la malaltia li prengués dos fills.
Potser l’he vestida ara, la memòria...

Si en voleu llegir més:  http://www.camillaperez.com/?p=5432

divendres, 11 d’agost de 2017

In memoriam


mosso mossa 
DIEC
m. [LC] [PR] Criat, especialment de masia.
 [LC] [SP] [PR] [AGR] mosso d’establa [o mosso de quadraPersona encarregada de tenir cura de les quadres i dels cavalls. 

In memoriam

A la casa on vaig néixer hi havia dos mossos, el Pau i el Feliciano.
Sempre els vaig veure com dos membres més de la família, dormien sota el mateix sostre i menjaven a la mateixa hora en la nostra taula de tot el que s’hi servia.

Pau Santó Tort va néixer a Cunit el 20 de juny de 1886 era el tercer fill del matrimoni de Pau Santó Porta d’Albinyana, pagès sense terres i Josepa Tort Mayné de Clariana. Cap a 1887 la família es trasllada a Cabra del Camp, allí hi neixen al menys dos germans 

Si en voleu llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5420

dijous, 6 de juliol de 2017

Corona d'escabioses


Escabiosa


Res no és el que ens sembla. Darrera un fred mur de pedra podem retornar la vida a unes mans gèlides i deixar que les llengües del foc ens llepin per enrojolir-nos  les galtes.
Costava  que un afalag escapés dels seus eixorcs  llavis, tot podia ser millor sempre.
Assegut a terra, sobre les fulles humides, sota...

Si en voleu llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5390

dimarts, 4 de juliol de 2017

Els agapants de Cal Fenosa



Cada començament d’estiu, quan les esferes d’agapant esclaten en el meu jardí em ve a la memòria el dia que el seu blau violat va posseir les meves retines per sempre més.
Era un estiu de primeries dels vuitanta, la Nicole feia uns dies que venia al taller i es barallava amb unes rajoletes que pretenia fer tan semblants com fos possible a unes d’antigues...

Si en voleu llegir més: http://www.camillaperez.com/?p=5372

Els agapants de la imatge no són del jardí de Cal Fenosa, ara no n'hi ha

diumenge, 28 de maig de 2017

Estels blaus. La xicoira (Cichorium intybus)



Diu que per Sant Llorenç hi ha pluja d’estels, pot ser, ho diu gent sàvia, jo mai he aguantat desperta fins l’hora d’aquesta màgica pluja.
La pluja que sí que m’amara cada matí d’estiu és la pluja d’estels blaus  que omple els marges dels camins i els camps de vora casa.
Estels blaus, humils i intensos que volen lluir el seu color tot i ja no ser de nit, fugissers però, només volen lluir allà on han caigut, en un pom a casa s’apaguen.
M’he atrevit a  escampar el seu color sobre el paper, calia  ser ràpida, s’apaga de seguida, així com la rosella, no els agrada fer de models.
Mentre pintava estels buscava una explicació al fenòmen d’aquesta pluja, em sembla que l’he trobada.
Diu que encara molt abans que els ocells tinguessin dents , just el dia que el creador de tot allò que nosaltres no sabem fer havia posat els estels al firmament es va girar una fortíssima ventada;  els estels,  menuts i  inexperts no en sabien de  ventades i  van seguir els seus corrents  caient a la terra.
Sortí el sol i criaturetes de nit com eren van haver d’aprendre a tancar-se i protegir-se.
Al cap d’uns quants dies els sortiren arrels i prou que s’estiraven  provant de tornar cap al cel, però era molt lluny i  van anar trobant que també a la terra hi estaven bé.
Demanar una estrella blava, diu Silvio Rodríguez a la seva cançó és demanar quelcom impossible, “ no me pidas que te baje una estrella azul” diu la cançó, “ solo te pido que mi espacio llenes con tu luz”  i és clar que no, baixar-los, els estels blaus  és impossible, els  tenim tots a la terra,  només cal que els  volguem veure i els deixem que ens omplin amb la seva llum i els seus colors. 




Quan el sol és al seu zenit es comença a tancar