Diu que per Sant Llorenç hi ha pluja d’estels, pot ser, ho diu gent sàvia, jo
mai he aguantat desperta fins l’hora d’aquesta màgica pluja.
La pluja que sí que m’amara cada matí d’estiu és la pluja d’estels blaus que omple els marges dels camins i els camps de
vora casa.
Estels blaus, humils i intensos que volen lluir el seu color tot i ja no
ser de nit, fugissers però, només volen lluir allà on han caigut, en un pom a
casa s’apaguen.
M’he atrevit a escampar el seu color
sobre el paper, calia ser ràpida, s’apaga
de seguida, així com la rosella, no els agrada fer de models.
Mentre pintava estels buscava una explicació al fenòmen d’aquesta pluja, em
sembla que l’he trobada.
Diu que encara molt abans que els ocells tinguessin dents , just el dia que
el creador de tot allò que nosaltres no sabem fer havia posat els estels al
firmament es va girar una fortíssima ventada;
els estels, menuts i inexperts no en sabien de ventades i
van seguir els seus corrents caient a la terra.
Sortí el sol i criaturetes de nit com eren van haver d’aprendre a tancar-se
i protegir-se.
Al cap d’uns quants dies els sortiren arrels i prou que s’estiraven provant de tornar cap al cel, però era molt
lluny i van anar trobant que també a la
terra hi estaven bé.
Demanar una estrella blava, diu Silvio Rodríguez a la seva cançó és demanar
quelcom impossible, “ no me pidas que te baje una estrella azul” diu la cançó, “
solo te pido que mi espacio llenes con tu luz”
i és clar que no, baixar-los, els estels blaus és impossible, els tenim tots a la terra, només cal que els volguem veure i els deixem que ens omplin amb
la seva llum i els seus colors.
Quan el sol és al seu zenit es comença a tancar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada